dissabte, 14 de febrer del 2009

Ushuaia o la fi del món



Gent del nord i del sud, de l'est i l'oest, s'aplega en aquest poblet per ésser més a prop de l'antàrtida. Hi bufa el vent, però no impedeix el passeig en barca pel canal Beagel a la cerca d'illes paradisíques plenes d'aus de tota mena, on encara i habiten algunes colònies de lleons marins. Glaciars, muntanyes i boscos mig escapçats per l'efecte del vent, envolten aquesta vila tan especial, el nom de la qual vol dir...M'agrada aquest lloc. M'ha agradat ser tan a prop de la fi del món.

dissabte, 7 de febrer del 2009

Glaciar


Gel, llum, blanc, turquesa...blau, silenci, so, soroll...aigua.

El mar, Pablo Neruda

NECESITO del mar porque me enseña:
no sé si aprendo música o conciencia:
no sé si es ola sola o ser profundo
o sólo ronca voz o deslumbrante
suposición de peces y navios.
El hecho es que hasta cuando estoy dormido
de algún modo magnético circulo
en la universidad del oleaje.
No son sólo las conchas trituradas
como si algún planeta tembloroso
participara paulatina muerte,
no, del fragmento reconstruyo el día,
de una racha de sal la estalactita
y de una cucharada el dios inmenso.

Lo que antes me enseñó lo guardo! Es aire,
incesante viento, agua y arena.

Parece poco para el hombre joven
que aquí llegó a vivir con sus incendios,
y sin embargo el pulso que subía
y bajaba a su abismo,
el frío del azul que crepitaba,
el desmoronamiento de la estrella,
el tierno desplegarse de la ola
despilfarrando nieve con la espuma,
el poder quieto, allí, determinado
como un trono de piedra en lo profundo,
substituyó el recinto en que crecían
tristeza terca, amontonando olvido,
y cambió bruscamente mi existencia:
di mi adhesión al puro movimiento.

La fidelitat dels Pingüíns



A la Península de Valdès no hi vam poder veure balenes perquè ara fan vacances i no s'exhibeixen davant de turistes com jo mateixa, frissosos per veure, un cop a la vida i ben d'aprop, els cops de cua d'aquests cetacis enormes que habiten, bona part de l'any, a les aigües d'aquesta part de l'atlàntic...
Però vaig tenir l'honor de passejar-me per la pingüinera més gran del continent, on hi viuen uns 3000 pingüins. Al.lucinant Punta Tombo. Allà on miris hi ha algun pingüí. Es tracta de la varietat de pingüíns de Magallanes, no massa grans i molt, molt divertits. Jo coneixia d'abans la vida sexual d'aquestes bèsties que s'aparellen un cop a la vida i mantenen la parella per sempre. Sona molt romàntic això que els pingüíns, després de separar-se en època de cerca d'aliments, es retrobin al cap dels mesos, es reconeguin per l'olor, i tornin a criar amb la mateixa parella. Una fidelitat difícilment trobable en cap altre espècie animal (per no parlar dels éssers humans, i menys a l'Argentina!!!)...De totes maneres, cal dir que les pingüines, si el mascle no rendeix i no els dóna cries, se'n van del niu a buscar-ne un de millor (de niu i de pingüí!!). Visca l'emancipació femenina al regne animal!!!!
A més de pingus vam veure elefants marins, que es veu que tenien un atac de cansament i jeien com pedres a la platja; i lleons marins, una mena de foques grans espectaculars. Parlant del comportament sexual d'aquestes bèsties, cal dir que en aquest cas la monogàmia no es porta gens i els mascles "pillen" tot el que poden, formant autèntics harems...Per veure com es barallen entre ells al costat del mar. Impressionant!
Bé, després d'aquest breu resum pel regne animal de la Península de Valdès, només vull afegir que l'Argentina és un paradís on es poden veure éssers tan curiosos com els guanacos o els comoranes. I molts animals de dues potes dels quals parlaré en una altra ocasió!

L'episodi Porteño


Potser perquè hi vam aterrar en ple estiu i els porteños estaven de vacances, potser per la calor que ens ofegava...vaig saber que la primera imatge de Buenos Aires no acabava de ser la real. BA no és una ciutat bonica, és una mica de tot i de res...un puzzle de cares europees gens desconegudes, de carrers que he vist en moltes ciutats de l'altre continent. Em va agradar de nit, quan la foscor convertia els carrers en passadissos foscos i misteriosos. Llavors vam petar a "La catedral", un local de tango jove sitaut en una antiga nau industrial...atrotinat, amb parets despenjades recobertes per posters i dibuixos, el lloc em va semblar fascinant. Novament, però buit...em falta el Buenos Aires bulliciós de la vida quotidiana...
Me'n porto el record de la passejada per Sant Telmo i la preciosa plaça Dorrego com allò que em va agradar més del primer tast argentí.