huancar

Arenas sonrientes, sorres somrients, ens diu la nostra mare Lirio que ens acompanya al lloc amb més força i màgia de la puna, on ens enterrem i gaudim del contacta amb la pacha tot sentint les melodies de Rafo amb la Quena. Quina dolçor, el so del silenci i la flauta, i els paissatges d'un verd estrany i el cel amb el blau més intens que havia vist fins ara. Gràcies per regalar-nos aquest moment, de camí al Carnaval de Abra Pampa...

De Carnaval per la Puna

Tucumans, saltenys, santiaguins...tots cap a la Quebrada! A ballar i beure sense parar. A llençar-se pols de talc i serpentines, a esquitxar-se amb escuma...Ens envolta un ambient festiu marcat per l'estranyesa d'una atmòsfera on hi falta l'oxígen, a 3.500 metres d'alçada. Aprenem a ballar danses tradiconals amb nois de la zona, que ens fan giravoltar fins a altes hores de la matinada. Els balls es celebren a les anomenades “penyes”, al so de música en viu tradicionals. Per carnaval tot s'hi val, i sembla que en aquestes dates tothom vol ser solter. Les invitacions de casa en casa ens fan viure la festa portes en dins, des del dissabte, dia del desenterrament del dimoni del carnaval, al dimecres de cendra, que passem dinant el deliciós cabrit de la zona.
La gent del nordoest, de tons terrossos i trets indígenes, és oberta i càlida, i molts cops, supersticiosa...ens parlen de llegendes i creences relacionades amb la Pacha Mana.

El nordoest...Cafayate, les quebrades, Humauaca!

Res a veure amb el que hem vist fins ara...El Nord Oest, de Cafayate a la Quiaca, és un altre món. Progressivament l'alçada guanya terreny i fa sentir-nos més i més estranyes. Cafayate és un poble preciós i amb molta vida. Al febrer s'hi celebra una festival folklòric molt interessant que vam tenir l'oportunitat de gaudir. Els argentins, aquí, recuperant les cançons i balls tradicionals i s'embriaguen cantant i ballant la seva música. Chacareras de Santiago del Estero, Zambas, etc...Es diu “La Serenata”.
Sortint de Cafayate amunt hem pogut travessar l'acolorida i sorprenent Quebrada de las Conchas, un paisatge irrepetible de formacions muntanyoses que semblen sortides d'un conte de fades. Els colors ocres, verds i terrossos pinten les muntanyes amb formes aquoses delicioses. Sembla que a algú se li hagi caigut un pot de pintura a sobre!!
El mateix passa més amunt, a la Quebrada de Humauaca, on vam arribar en pel Carnaval. L'alçada aquí ens “apuna” i ens deixa en una mena d'estat d'ensomnació curiós, que no deixarem durant els tres dies de gresca que hem viscut en aquest poblet de l'altiplà andí.

Córdoba...petita i gran

Buenos Aires és un monstre, córdoba molt més petita i no mancada d'encant...m'agrada perquè aquí pots anar caminant d'una banda a l'altre, això si, sempre i quan aconsegueixis superar un tràfic horroros, marcat per la conducció infame dels cordobesos, i la calor insuportable dels mesos d'estiu...té un cert caliu i vida cultural que la fan força humana. Però ja m'ho havia dit algú, no et refiïs mai d'un cordobés!!!I crec que puc constatar que tot el que tenen d'oberts i expansius ho tenen de mentiders.
Als voltants de la ciutat hi ha la Sierra, plena de racons bells on es pot gaudir d'un bany refrescant en algun rierol. Val força la pena deixar-se perdre per aquests indrets (Cumbrecita, Cuesta blanca, etc...)

Sobre els argentins...en general, és clar

Els argentins són oberts, simpàtics i xerraries, Els més petits, els nens, em miren de reüll encuriosits...amb ells m'agrada encetar converses sobre fútbol i l'heroi que compartim, el Messi. Els joves cerquen conversa i contacte humà, sempre...i molts cops utilitzen les paraules per emolcallar-te i ficar-te a la seva butxaca. Als bars i boliches, les ofertes són constants. Ells mai dubten a l'hora de dir una cosa bonica a una mina.

Els hippies del Bolsón

Rau al fons d'una vall, i per això porta aquest nom. En algun moment del segle passat, allà pels anys '60, els hippies del país van decidir assentar-s'hi tot aprofitant un espai de terra fèrtil on era molt fàcil el cultiu de cireres...ara, les fruites del bosc, les mores, els gerds i les cireres, és clar, acoloreixen el mercat artesanal d'un poble destartalat però ple d'encant. Cotxes d'altres èpoques i caravanes oxidades, guarneixen els carrerons sense asfaltar d'aquest poble del nord de la Patagònia.

Els 7 llacs

Una de les zones que més gratament m'ha sorprès en aquest enorme país de plata, ha estat la dels llacs. Podria estar-m'hi molts dies per aquí, passejant per els boscos del Parc Nacional de Lanin i de Nahuel Huapi. Grans miralls blaus i platejats, que esquitxen els lloms de muntanyes on antigament hi havia glaciars i volcans, alguns encara actius...El recorregut en cotxe ens ha portat d'un llac a l'altre i m'he pogut banyar envoltada d'un paisatge de somni, de cel blau, vegetació verdíssima i aigües transparents.